Sant Joan de Déu utilitza la logopèdia en el tractament dels infants amb disfàgia

Quan ens acostem un aliment a la boca per menjar-lo, es posa en marxa un mecanisme fisiològic que funciona amb la precisió d'un rellotge i que preveu tot un seguit d'accions molt precises i encadenades. "La deglució és un acte sensoriomotor. Al cervell –explica la Vanesa Ejarque, logopeda pediàtrica de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona- tenim uns parells cranials o nervis que enerven tota la musculatura implicada en el procés de deglució, i que disposen d'unes vies sensorials i motores". 

Ejarque continua explicant que "en posar-nos un aliment a la boca, immediatament s'activa la via sensorial i, en rebre aquest estímul, el cervell posa en marxa les vies motores per dur a terme totes les accions necessàries per preparar i traslladar aquest aliment des de la llengua a l'esòfag".

Quan alguna de les accions implicades en aquest mecanisme fisiològic falla, ja sigui perquè els infants han nascut prematurament i no tenen l'aparell estomatognàtic madur o perquè hi ha un problema relacionat amb una altra patologia de base, l'infant presenta disfàgia, és a dir, dificultat per empassar els aliments.

De vegades, no pot ingerir determinats tipus d'aliments i, en els casos més greus, no pot empassar-ne cap i ha de ser alimentat a través d'una sonda nasogàstrica o botó gàstric.

Per tractar aquests infants, el Servei de Gastroenterologia, Hepatologia i Nutrició de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona disposa d'un equip integrat per dos metges gastroenteròlegs, Carlos José Ruiz i Sandra Montells i les logopedes Raquel García, Alba Cifuentes i Vanesa Ejarque. 

Contràriament al que pot creure la majoria de la població, els logopedes no només tenen com a missió tractar els infants amb dificultats per a la parla, el llenguatge o l'audició. També ajuden a millorar funcions no verbals com la deglució.

Quan reben un pacient amb disfàgia o dificultat per ingerir, un dels gastroenteròlegs i de les logopedes d'aquest equip avaluen conjuntament la situació. Parlen amb la família, observen com menja l'infant i li fan diferents proves, per exemple, una videofluoroscòpia o videoendoscòpia de la deglució. Amb això, poden examinar les estructures anatòmiques de l'aparell estomatognàtic i la seva funcionalitat, i així poder determinar si presenta risc d'aspiració, és a dir, si hi ha perill que, accidentalment, durant el procés de deglució l'aliment passi a les vies respiratòries amb el consegüent risc d'asfíxia per a l'infant.

Amb aquesta informació, l’equip decideix si n’hi ha prou amb adaptar els estris alimentaris, fer servir una cullera més plana, per exemple; adaptar la dieta, administrar a l’infant els aliments triturats o en una determinada textura; o implantar un dispositiu extern d’alimentació o botó gàstric perquè l’infant no tolera cap nutrició per boca.

En aquests darrers casos, la rehabilitació és clau. "Alguns nens i nenes– explica la logopeda- estan molt temps sense poder menjar per boca. Treballem amb ells perquè mantinguin totes les funcionalitats a nivell oromotor i per a estimular la via sensorial per tal que, quan puguin menjar, no desenvolupin una aversió als aliments".

L'objectiu final és que aquests infants tornin a alimentar-se per boca sempre que sigui possible. "Per a les famílies, però també per als infants, el menjar és molt important. Està present en moltes activitats de la nostra vida quotidiana, forma part de les trobades socials, de les interaccions familiars, és una funció de cura principal per als pares, però sobretot l'alimentació no només és una activitat neuromuscular complexa sinó també un generador d'emocions amb relació a les experiències viscudes. Que important i quantes emocions es generen al voltant d'un pastís un dia d'aniversari per a un infant! I aquests infants no ho poden fer", clou la Vanesa.