La Sònia, una pacient de trombosi de 17 anys, explica la seva experiència amb el procés de recuperació després d’una correcció complexa de deformitat a les cames.
La història de la Sònia va començar fa 10 anys quan va patir una sèpsia que li va provocar una trombosi a la cama dreta que li va causar greus problemes de mobilitat. “Tenia cinc centímetres de diferència entre una cama i una altra”, explica la pacient que també recorda que tot aquest procés li va provocar un recurvatum — una deformitat al genoll, per la qual cosa l’articulació es doblega cap enrere— que va fer que acabés amb una cirurgia reconstructiva utilitzant un fixador a l’extremitat.
Les ganes de superar aquesta situació que li causava tants problemes de mobilitat la va animar a operar-se el juny de 2023 amb l’equip on treballen la Dra. Pilar Rovira Martí i el Dr. César García Fontecha, de l'Àrea d’Ortopèdia i Traumatologia. L’objectiu final era tornar a caminar sense el fixador a la cama dreta.
En aquest sentit, cal ressaltar que l'àrea ha desenvolupat noves tècniques que permeten solucionar deformitats que eren impossibles de resoldre amb els sistemes previs.
La preparació va ser llarga. “Mesos abans, la Dra. Rovira em va començar a fer radiografies i ressonàncies per veure si la intervenció es podia fer”, recorda la Sònia. També explica que “no tothom es pot operar, depèn de la teva malaltia, depèn de com respon la teva cama”. Les proves van indicar que tot estava bé i que es podia continuar amb l’operació.
El següent pas va ser detallar a la Sònia com seria tot el procés de recuperació (el fixador, les cures, els exercicis de rehabilitació...) un cop feta la intervenció quirúrgica. “La doctora ens va dir a mi i els meus pares que era un procés dur i que no seria fàcil, però també ens va animar a fer-hi front junts, com un equip”.
Sobre la implicació de la família en aquests processos, la Dra. Rovira remarca que "en els processos d'allargament o de correccions de deformitats és molt important la implicació de la família i del pacient en el procés de recuperació".
Al començament, tal com li havia advertit la Dra. Rovira, el tractament postoperatori va ser dur per la Sònia. Va tenir un problema amb les crosses, “els vaig agafar por i en van enviar a rehabilitació”, recorda la jove.
A partir d’aquí la situació millorà molt. “En vaig fer molta, molta i molta de rehabilitació i en set mesos em van extreure el fixador”, explica la Sònia, i no pot amagar la seva satisfacció quan diu “ara tinc les dues cames rectes, sense recurvatum i sense diferència d’alçada, estic molt bé”.
“Caminar, caminar i caminar”, així recorda la Sònia les seves primeres setmanes de rehabilitació. La seva cama dreta necessitava aquest moviment constant per a superar les dificultats del passat. I així va ser. Va començar aquests exercicis amb un caminador, després amb crosses i, finalment, caminant de manera autònoma. “També pujava i baixa escales”, detalla la pacient quan va recordant la seva evolució.
En tres mesos, al setembre, ja era autònoma, tota una injecció de moral de cara a afrontar les següents passes dels seus tractaments.
La Sònia també explica que de seguida feia vida normal tot i portar el fixador. Així que un cop superades les dificultats inicials, “era emocionant veure els resultats que aconseguia amb la recuperació”. En tres mesos, al setembre, ja era autònoma, tota una injecció de moral de cara a afrontar les següents passes dels seus tractaments.
En aquest sentit, la Dra. Rovira també apunta que aquest tipus de recuperacions "són processos llargs que poden durar molts mesos, des del l’hospital intentem donar-los la màxima ajuda i suport per poder afrontar la situació. L’objectiu es que puguin fer una vida el mes normal possible amb el seu fixador extern".
Malgrat aquesta dilatació en el temps, tal i com explica el Dr. Fontecha, "els resultats que s’aconsegueixen en allargaments i correccions de deformitats com el cas de la Sonia canvien la qualitat de vida dels nostres pacients i són molt satisfactoris pels pacients, per les famílies i pels professionals que hi participem".
A banda del treball diari amb exercicis, també va ajudar molt a la Sònia els moments que va compartir amb la seva companya d'habitació. "Havia vist el seu cas en les Xarxes Socials i ens van fer molt amigues, ens vam acompanyar i ara continuem parlant". També explica el cas d'una altra noia amb la qual ha contactat amb un cas similar i han pogut compartir experiències per a encarar millor els tractaments postoperatoris.
“Crec que la meva experiència pot ajudar a altres pacients, no és el mateix que t’ho expliqui un doctor que ho faci una persona que ho ha viscut, això et pot donar ànims per a acabar portant una vida normal”, respon la Sònia quan se li pregunta per si la seva experiència pot ajudar a altres adolescents o infants en la seva situació.
A banda de tot el procés de recuperació, la Sònia també considera important donar suport a les famílies, “perquè es tenen molt en compte els pacients, però els familiars també pateixen i tenen els seus dubtes".