"A Sant Joan de Déu ens van atendre ràpidament, i això és clau quan estàs esperant un nadó amb una hèrnia diafragmàtica"

Quan la Nicole es va quedar embarassada i va saber que estava esperant una nena, va tenir molt clar des del primer moment que es diria Montserrat. Llavors ignorava que així es diu la patrona de Catalunya, lloc on tan sols uns mesos després hauria de viatjar des de la República Dominicana per salvar a la criatura que portava en el seu ventre.

“L'embaràs va ser difícil -recorda la Nicole- vaig tenir molts malestars i vaig haver d'estar al llit; em vaig deshidratar i em van haver d'ingressar diverses vegades, però mai vaig témer per la salut del nadó perquè totes les revisions mèdiques que em van fer per veure com estava sortien bé.”

Va ser durant la setmana 30 de gestació quan va saltar l'alarma. En una ecografia Doppler, els metges que seguien l'embaràs de la Nicole van observar que el nadó tenia el cor desplaçat a la dreta. “Aquí va començar el malson –relata. En un principi, creien que es tractava d'una cardiopatia, però després de consultar molts especialistes i d'una ressonància magnètica vam saber que tenia una hèrnia diafragmàtica.”

Què és una hèrnia diafragmàtica congènita?

Es tracta d'un defecte al diafragma a conseqüència del qual els òrgans abdominals com l'estómac, els intestins i el fetge ascendeixen al tòrax, i comprimeixen els pulmons. En el cas de la Montse, a més de desplaçar-li el cor, l'hèrnia diafragmàtica li havia comprimit el pulmó esquerre, la qual cosa havia impedit que aquest òrgan es desenvolupés amb normalitat.

Encara que el risc és molt variable, l'hèrnia diafragmàtica és sempre una malaltia greu. El tractament varia en funció del moment del diagnòstic i del seu grau d'afectació. Si es detecta aviat i es tracta d'una hèrnia diafragmàtica greu, els professionals poden començar a tractar el bebè durant la gestació mitjançant medicina fetal, realitzant-li una oclusió traqueal fetoscòpica per a facilitar el desenvolupament dels pulmons i incrementar les seves possibilitats de supervivència.

Això, tanmateix, no era el més aconsellable per la Montse. Els especialistes que la van atendre al seu país van considerar que la millor opció era tractar-la després de néixer perquè presentava una hèrnia diafragmàtica moderada, gairebé severa. “Al meu país hi ha molt bons metges, però, desgraciadament, no hi ha un hospital de tercer nivell dotat amb la tecnologia necessària per poder afrontar aquesta intervenció i les possibles complicacions que puguin sorgir. Els metges em van dir que tenia dues opcions: o anar a Espanya, que són pioners en les operacions d'hèrnia diafragmàtica, o als Estats Units”, explica.

Desesperada, la jove va emprendre una carrera contra rellotge per salvar al seu nadó. Va contactar amb hospitals d'Espanya, els Estats Units, l'Argentina i Colòmbia i, finalment, va acabar decidint-se per l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona. “Totes les referències que vaig rebre del centre eren molt bones, i l'accés va ser fàcil i ràpid. A Sant Joan de Déu ens van atendre i van facilitar tota la informació que necessitava ràpidament, i això és molt important quan estàs esperant un fill amb una hèrnia diafragmàtica perquè el temps juga en contra”, relata.

Camí cap a Sant Joan de Déu

Amb la decisió presa, va iniciar els tràmits burocràtics necessaris per poder viatjar a Espanya. L'11 d'octubre de 2024 aterrava en l'aeroport de Barcelona i dues setmanes després, el dia 28, naixia la Montse amb un part programat per cesària.

La nena va rebre immediatament suport respiratori i dos dies després va ser intervinguda. Un equip integrat per professionals de cirurgia, anestesiologia, nounats i infermeria va recol·locar els òrgans desplaçats –en el seu cas, estómac, melsa i intestins- i va tancar l'orifici del diafragma. La nena es va recuperar ràpidament de l'operació. “És una campiona. Només va haver d'estar 18 dies ingressada a la Unitat de Cures Neonatals quan per regla general solen necessitar dos mesos”, explica orgullosa la seva mare.

La Nicole està molt agraïda pel tracte rebut i no pot evitar les comparacions amb altres hospitals que ha conegut. “Quan vaig arribar aquí em va sorprendre molt que permetin als pares estar amb els seus fills en tot moment, dia i nit -explica. Venia amb la mentalitat que, com passa al meu país, només podria veure la meva nena 15 minuts al dia i que no la podria ni tocar. Aquí vaig poder estar amb ella en tot moment, vaig poder dormir al seu costat, canviar-li els bolquers... No vull ni imaginar com hauria estat no poder estar amb ella.”

També va agrair l'empatia i tracte dels professionals que la van atendre: “et fan sentir important, acompanyada i cuidada. Si un dia em veien plorant, les infermeres em deien “mami, vine i agafa aire”, em portaven aigua o m'abraçaven. Eren petites coses, però que per a mi tenien moltíssim valor i que em van ajudar a no sentir-me sola”. Ara la família espera que la Montse guanyi pes i millori la capacitat respiratòria del seu pulmó esquerre per poder afrontar el viatge de tornada al seu país.