Elisa, un àngel que no es rendeix

Hi ha persones que desprenen amor, empatia, felicitat, alegria, que les abraçaries sense pensar-ho dues vegades. Hi ha persones amb les que aniries fins a la fi del món, que les convidaries a casa tots els dies de l’any. Hi ha persones com l’Elisa, la nostra Elisa. Una nena que va aterrar a Sant Joan de Déu amb només set mesos, i avui, quinze anys mes tard, porta més de vint-i-set operacions. Una valenta amb majúscules, una lluitadora innata, una campiona. Parlar amb ella és emocionar-se. Dóna lliçons de vida i esperança. Fa dues setmanes va entrar de nou al quiròfan. I ho va fer com sempre, somrient, sense por, lluitant. Un exemple.

El que més crida l’atenció de l’Elisa, que té una cifoescoliosi idiopàtica severa infantil, és el seu caràcter, la seva capacitat de fer bo allò dolent, el seu optimisme. “Jo és que sincerament penso que tots naixem amb un caràcter simbòlic, però realment et formes durant la vida i si et toca una vida dura des de petit, al final ho aguantes tot, però no jo, tothom” argumenta sense donar-li gaire importància. Em mira, somriu. Té ferides darrere el patiment, però les amaga, les aparca, desapareixen darrere el seu dolç somriure de nena que ja comença a ser adolescent. “L’humor és important, però no per aquest motiu s’ha d’estar sempre content, també cal permetre’s enfonsar-se de vegades” puntualitza. A ella li passa sovint, però sap que just quan toques fons és quant més forta has d’estar per tornar a aixecar-te. “Quan això passa s’ha de respirar fons i seguir lluitant” explica.

Malgrat estar malalta, sempre estava amb bon humor i somreia

L’Elisa és molt coneguda a Sant Joan de Déu. Durant les seves estades, a vegades d’uns dies i altres de mesos, mai ha passat desapercebuda. Ella, amb tot el que porta a sobre, és la nena que alegra a tothom, que anima als altres infants abans de entrar al quiròfan, i que fins i tot tranquil·litza als pares amb por. Per això no és d’estranyar que s’hagi guanyat l’estima de tot el personal sanitari. “Malgrat estar malalta, sempre estava amb bon humor i somreia”, diu l’Elisa quan recorda les seves vivències a l’Hospital Sant Joan de Déu. Arriba fins i tot a explicar que durant les seves hospitalitzacions “em sentia com a casa meva, tothom em donava un tracte molt familiar i crec que en sentir-me tant bé jo transmetia el mateix”. Per això no veu tristesa ni foscor quan pensa en l’hospital, ben al contrari. “Els meus records de Sant Joan de Déu, malgrat els dolors de les operacions, com és normal, són les abraçades rebudes, l’estima, tant a mi com als meus pares, el tracte al quiròfan, la confiança amb els metges… En fi, moltíssimes coses que no es poden descriure. La meva estança allà la vaig viure d’una manera màgica” confessa aquesta lluitadora, que conserva “molts bons amics de l’Hospital”

I es que l’Elisa, que ha passat part de la seva vida en un llit que no és el seu, no enveja res a ningú. Ella és molt feliç. “Jo penso que les operacions no influeixen en la felicitat d’una persona. Sí és cert que en el moment t’enfonses, i ho passes malament, però només és un ensurt que has de passar per tornar a la teva vida i seguir complint els teus somnis, que al final, és la base de la felicitat”, apunta de manera molt madura impròpia d’una nena de la seva edat.

De gran m’imagino amb una persona que m’estimi pel que sóc

L’Elisa també ha comprovat durant les seves visites a Sant Joan de Déu com en són d’importants les donacions, ja siguin grans o petites; ja siguin per a la investigació o perquè un pallasso acompanyi un nen al quiròfan. Per aquest motiu, li diria a la gent que “no dubti en fer donacions perquè gràcies a elles l’Hospital s’està fent més gran, pot tenir més recursos, i pels nens és molt més agradable estar-hi amb totes les coses que hi ha”. Musicoteràpia, pallassos gossos, tallers, escola, investigació… Qualsevol aportació és bona. “Si voleu fer una aportació, si us plau no canvieu d’opinió, esteu fent una acció molt important, tant per els nens com per l’Hospital”

L’Elisa, des de Múrcia, d’on és i on resideix, segueix lluitant. I com qualsevol nena de la seva edat també segueix somiant. Tanca els ulls i veu llum, molta llum. “De gran m’imagino amb una persona que m’estimi pel que sóc, amb tres fills preciosos i treballant en el que porto desitjant molts anys: ser infermera”. Segur que ho aconseguirà i serà un àngel per tots els seus pacients.