“L’objectiu és que tots els infants d’arreu del món superin un càncer que té cura, el retinoblastoma”

Guillermo Luís Chantada, oncòleg i hematòleg de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, es va especialitzar en Hematologia i Oncologia el 1995 a l’Hospital Garrahan (Argentina), on exerceix com a oncòleg i hematòleg des de 1996. Ha fet estades a diversos centres de referència nord-americans. L’any 2013 es va incorporar, a temps parcial, a l’equip mèdic associat al Servei d’Oncologia i Hematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, on coordina el grup de recerca i tractament del retinoblastoma. Les seves àrees de recerca principals són el retinoblastoma, el neuroblastoma, els limfomes i la histiocitosi.

Quina és la teva funció principal a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona?

Soc oncòleg pediatre i em dedico sobretot a investigar el tumor del retinoblastoma, tot i que també dedico part de la meva jornada professional a gestionar col·laboracions internacionals i en concret aquí, a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, principalment a través de la Fundación Leo Messi. Un dels meus objectius és aconseguir col·laboracions amb centres hospitalaris de l’Amèrica Llatina per poder mantenir sinèrgies professionals que siguin enriquidores per a tothom. Aquestes sinèrgies són molt significatives en la formació de professionals, especialment en oncologia.

Des de l’any 2015, quan va començar aquest programa de col·laboració internacional, han vingut 70 professionals llatinoamericans a formar-se a l’Hospital Sant Joan de Déu. Una altra de les meves tasques és coordinar la xarxa europea de retinoblastoma i establir ponts amb altres institucions europees.

Com compagines la teva activitat entre l’Hospital Garrahan de l’Argentina i l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona?

El fet que avui dia puguem treballar a distància canvia molt l’escenari professional. De vegades no sé si soc a Buenos Aires o a Barcelona, ja que es fa difícil invertir amb exactitud un període de temps determinat a cada projecte. Físicament passo més temps a l’Argentina que aquí, però gràcies a les noves eines de comunicació soc sempre a tot arreu. Per exemple, puc estar fent sessions telemàtiques sobre el retinoblastoma des de l’Hospital Garrahan, però, en canvi, els meus interlocutors són tots a Barcelona.

Quines diferències perceps entre aquests dos sistemes hospitalaris?

A l’Argentina hi ha al voltant d’un 60 % de la població que no té cap mena de cobertura sanitària i l’Hospital Garrahan, on jo treballo, és un hospital que justament rep aquesta població, que és molt vulnerable econòmicament. Atenem persones que viuen en una situació de pobresa extrema. Així doncs, podríem dir que tots dos hospitals són molt similars pel que fa a la gestió interna del centre, però la situació socioeconòmica dels pacients és molt diferent.

Ens podries oferir algunes claus sobre el càncer de retina?

El retinoblastoma és un tipus de càncer molt poc freqüent en els infants. És un tumor que tenen exclusivament els més petits, especialment entre el primer i el segon any de vida, perquè està relacionat amb el desenvolupament de les cèl·lules de l’ull. El fet que aquest tumor creixi en un òrgan en què les famílies, a priori, el poden detectar més fàcilment, té un cert avantatge. Els pares i mares de vegades no saben com expressar-ho, però veuen que el seu fill o filla té alguna cosa estranya a l’ull, com una taca, com una llum.

Però, de vegades, el fet que el tumor surti a l’ull el fa més complicat de diagnosticar. Els infants són petits, no s’estan quiets, i quan el pediatre els explora amb llum, la pupil·la es contrau i la taca desapareix. A més a més, per als adults resulta difícil detectar una pèrdua de visió d’un lactant. Ara hi ha una aplicació, encara en fase de desenvolupament, que a partir d’una foto de l’ull d’una criatura determina si pateix un càncer ocular.

No es tracta de salvar vides, perquè a Europa els infants amb retinoblastoma es curen gairebé tots, sinó de poder salvar més ulls.

Com vas començar el projecte de recerca a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona?

L’Hospital Sant Joan de Déu va ser el primer centre a Europa que va adoptar la quimioteràpia intraarterial com a tractament. Vam fer una aposta molt forta basant-nos en els estudis realitzats a l’hospital Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, amb el qual ja col·laboràvem. La resta de centres només feien tractament de quimioteràpia intravenosa. L’any 2012 vam començar a desenvolupar una línia de recerca sobre el retinoblastoma que ens permetés trobar alternatives que milloressin els resultats.

No es tracta de salvar vides, perquè a Europa els infants amb retinoblastoma es curen gairebé tots, sinó de poder salvar més ulls i que els que pateixen un retinoblastoma hi acabin veient bé. Alhora, i no menys important, cal que aquestes criatures no tinguin cap seqüela cosmètica que els pugui comportar problemes de baixa autoestima en un futur.

I a partir d’aquí vau començar a investigar amb el virus oncolític.

Gràcies a l’ús de la quimioteràpia intraarterial, ja no fem servir la radioteràpia, que era molt més agressiva. Ara salvem molts més ulls i, cosmèticament i funcionalment, també hem aconseguit millorar molt els resultats. Tot i així, encara hi ha ulls que malauradament no podem salvar. En aquest moment és quan, amb el doctor Ramon Alemany, investigador principal de resistència, viroteràpia i immunoteràpia del programa ProCURE de l’ICO, i el doctor Manel Cascalló, director general de VCN Biosciences, vam optar per començar a treballar en una nova línia de recerca a partir del virus oncolític.

Aquesta recerca us va donar resultats molt esperançadors per combatre el retinoblastoma.

Conjuntament amb el doctor Ángel Montero Carcaboso, investigador d’oncologia pediàtrica a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, i en Guillem Pascual Pastó, investigador al Laboratori d’Oncohematologia del centre, vam començar a fer assajos preclínics per conèixer l’activitat d’aquest virus. Volíem saber si vencia les cèl·lules canceroses en un tub d’assaig, i vam veure que sí. Després ho vam provar amb animals de laboratori, per corroborar si també funcionava. I ho vam aconseguir. A continuació ho vam provar amb set línies més de recerca, i també vam aconseguir resultats positius.

Posteriorment, vam haver de fer un treball molt rigorós relacionat amb la seguretat de tot aquest procés, ja que havíem d’estar totalment convençuts que, si injectàvem el virus a l’ull d’una criatura, no hi hauria cap imprevist. Tot aquest procés va durar molts anys i finalment es va publicar a la revista Science Translational Research. Una enorme llista de col·laboradors va fer possible la recerca. A partir d’aquí, ja vam començar a tractar pacients.

Per què un virus?

La raó de ser dels virus és infectar una cèl·lula per poder replicar-se i mantenir viva la seva espècie. Aquest mateix mecanisme de supervivència del virus és el que fem servir a favor nostre. Nosaltres ens n’aprofitem perquè el virus elimini les cèl·lules malignes, invocant la seva capacitat innata d’infectar, reproduir-se i perpetuar la seva espècie. L’objectiu és que mentre es propagui, també mati les cèl·lules canceroses. El pitjor problema, però, és que l’ésser humà té una immunitat pròpia que lluita precisament contra els virus. Per tant, quan el cos detecta un virus, hi envia limfòcits per combatre’l.

Hem de jugar sempre amb la immunitat de les persones i, per això, normalment són pacients més febles immunològicament parlant. El quid de la qüestió és arribar a combatre el tumor abans que la immunitat del pacient ho eviti. És un tractament ideal per combatre un retinoblastoma, perquè està confinat en un únic lloc i justament la immunitat no hi és gaire potent, i perquè els infants petits no són immunes per naturalesa a aquest virus.

Cada any es diagnostiquen 8.000 casos de retinoblastoma al món; 3.000 seran infants que moriran per culpa del tumor. En funció del país de procedència del nadó, l’índex de supervivència és positiu o no.

En aquest moment, quin és el teu objectiu professional?

Cada any es diagnostiquen 8.000 casos de retinoblastoma arreu del món, 3.000 dels quals seran infants que moriran per culpa del tumor. En funció del país de procedència del nadó, l’índex de supervivència és positiu o no. Els infants dels països desenvolupats, com ara Austràlia, els Estats Units, els països europeus i la part sud de l’Amèrica Llatina, se salven, però la resta no ho té tan fàcil. Així que, si em pregunteu pel futur, per a mi implica curar aquestes 3.000 criatures que avui dia continuen sense curar-se.

Per tant, el primer que tenim al cap és que tots els infants tinguin les mateixes oportunitats de curar-se. També volem millorar els resultats aconseguits i, sobretot, comptar amb tractaments cada vegada més personalitzats. La quimioteràpia combat qualsevol cèl·lula que tingui davant, tant les dolentes com les bones. Per tant, estem immersos a trobar tractaments més específics, que salvin la vida d’una criatura amb retinoblastoma i que, a més, no l’afectin en un futur.

Com influirà en el vostre treball la posada en marxa del futur SJD Pediatric Cancer Center Barcelona?

Aquests tractaments s’oferiran a l’SJD Pediatric Cancer Center Barcelona perquè tots els infants puguin accedir a tractaments d’avantguarda. Serà un centre de tot el món per a tothom i aquesta també és la missió del nostre estudi.