L'últim informe FAROS tracta els trastorns del neurodesenvolupament que dificulten l’aprenentatge dels infants a l’escola

Un 13 % dels joves espanyols d’entre 18 i 24 anys no han completat els seus estudis de secundària. Es tracta de la segona taxa més alta de la Unió Europea, només superada per Romania (15,3 %). Molts factors poden incidir en l’abandonament escolar dels joves, però un d’important, i reconegut en una resolució dictada ja el 2011 pel Parlament Europeu, són les dificultats d’aprenentatge.

El darrer informe FAROS elaborat per l’Escola de Salut de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona aborda precisament alguns dels trastorns del neurodesenvolupament que dificulten aquest aprenentatge. Els autors exposen que, tot i que diferents lleis, decrets i resolucions vigents apunten i promouen accions per a una educació inclusiva, la realitat és que les intervencions es duen a terme quan es produeix el fracàs, i no abans per prevenir-lo com seria aconsellable.

Els avenços aconseguits, en els darrers anys, en el camp de les neurociències han permès conèixer amb més profunditat com aprèn el cervell i han posat de manifest que no incideix només la genètica, sinó també factors externs. És important que aquest coneixement arribi als docents i a les famílies, perquè els pot ser de molta utilitat a l’hora d’enfocar el procés d’ensenyament -sigui en condicions normals o en un context de dificultat- per afrontar amb més èxit les dificultats que presenten els infants amb trastorns del neurodesenvolupament, com la discalcúlia, dislèxia, TDAH o autisme, entre d’altres.

“La família té una gran importància en el desenvolupament de l’infant. Moltes famílies temen que es discrimini el seu fill per ser diferent. Els hem d’acompanyar, ajudar a entendre el diagnòstic, potenciar els aspectes favorables i disminuir-ne els negatius, donant-los eines per manegar les dificultats del nen o nena. El paper de la família és clau per augmentar les oportunitats d’aprenentatge”, explica Roser Colomé, especialista de la Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i coordinadora del treball.

L’informe detalla una àmplia varietat d’adequacions que els mestres poden fer a l’aula per atendre la neurodiversitat, però també dona a conèixer quins hàbits saludables afavoreixen el desenvolupament del cervell i quines intervencions aconsellen els professionals que es poden dur a terme en l’entorn d'aquests infants, en la seva vida quotidiana, amb l’objectiu de readaptar els circuits neuronals del seu cervell.

Què són els trastorns del neurodesenvolupament (TND)?

Són un grup ampli de condicions heterogènies que s’originen durant el desenvolupament cerebral i es caracteritzen per tenir alguna alteració/dificultat en l’adquisició de certes habilitats cognitives com el llenguatge, la lectura, el processament matemàtic, que incideix en la seva capacitat d’atenció o la seva capacitat de relacionar-se amb els altres.

Aquests trastorns, que afecten entre un 5 i un 15 % de la població en edat escolar, tenen una repercussió negativa en el progrés de l’infant. I no es curen perquè no són una malaltia, sinó una forma diferent de desenvolupament que deriva en una forma diferent de funcionar. Si aquests trastorns no es detecten i no es donen les ajudes necessàries que permetin compensar les dificultats, tindran una repercussió important en el benestar físic i mental dels infants i de les seves famílies.

Quan i com tractar-los? 

La neurociència ens indica que hi ha períodes crítics per al desenvolupament de determinades habilitats i en els quals es pot intervenir. Així, l’etapa d’educació primària és especialment indicada per incidir i actuar sobre les funcions cerebrals deficitàries. En secundària, en canvi, la capacitat de plasticitat cerebral és més baixa i el marge d’intervenció, menor. En aquests casos, l’actuació es limita a la recerca d’estratègies per a compensar les dificultats. 

L’informe exposa quins senyals poden alertar que un infant presenta un TND, i detalla com es fa el diagnòstic i es tracta actualment la dislèxia, els trastorns del desenvolupament del llenguatge, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, la discalcúlia, el trastorn de l’espectre de l’autisme i la discapacitat intel·lectual i el funcionament intel·lectual límit.  

A més, dona a conèixer les noves línies de recerca que s’estan impulsant per a millorar el diagnòstic i tractament dels trastorns del neurodesenvolupament. En concret, els equips investigadors estan treballant per identificar biomarcadors dels TND que permetin millorar el diagnòstic. També estan duent a terme diversos assaigs per avaluar l’eficàcia de la neuromodulació, que busca activar o desactivar xarxes neuronals mitjançant tècniques no invasives, com l’estimulació cerebral magnètica o elèctrica en zones concretes del cervell. 

Aquestes tècniques s’han començat a aplicar en marc d’assaigs clínics per al tractament de símptomes associats als TND, i principalment els trastorns de l’espectre autista i TDAH: dèficits de comunicació social, conductes restringides i repetitives, irritabilitat, hiperactivitat, depressió i deficiències. Tot i les dades prometedores, de moment no tenen una aplicació en la pràctica clínica. 

Intervencions en l’entorn familiar i escolar 

En els darrers anys, s’ha descobert que els batecs del cor, la pressió arterial, el ritme de la respiració o la postura corporal incideixen en el funcionament del cervell.  “És important que totes les famílies amb infants, ja tinguin trastorns del neurodesenvolupament o no, coneguin la importància d’inculcar alguns hàbits en els infants, perquè ara sabem que incideixen directament en el cervell i poden facilitar la capacitat d’aprenentatge. En el cas dels infants que ja presenten un TND, no resoldran la situació, però poden ajudar”, afegeix Colomé.  

En concret, diversos estudis han demostrat que la postura del cos influeix en la nostra capacitat d’aprendre, memoritzar, prestar atenció i tenir autoconfiança. Mantenir el cos dret, amb el pit obert i la mirada alta poden millorar l’actitud i habilitats cognitives.   

Els autors de l’informe consideren que l’activitat física és clau per reordenar les xarxes cerebrals, millorar la neuroplasticitat, millorar la memòria i l’autocontrol. Per això, proposen introduir a les escoles una sessió diària d’exercici físic d’almenys trenta minuts (ball aeròbic, exercicis de coordinació i/o de força, ioga...). També ressalten la importància d’instruir els infants en pràctiques de respiració profunda i el mindfulness, perquè activen zones del cervell claus per a la cognició, la memòria i el processament de les emocions.  

La son afavoreix també la neurogènesi. Per això, és recomanable que els infants d’entre 8 i 11 anys dormin al voltant d’11 hores i els adolescents, nou. Els autors de l’informe FAROS creuen que els horaris escolars actuals no ajuden, perquè les classes comencen a les vuit del matí quan hi ha estudis que mostren que, només començant una hora més tard, els resultats acadèmics milloren. 

La microbiota intestinal també incideix en el desenvolupament del cervell i alguns bacteris que hi poden ser presents afecten i incideixen en el comportament i rendiment cognitiu. Per això, és important alimentar els infants d’una manera saludable per protegir el seu neurodesenvolupament.

Adaptacions a l’escola per facilitar l’aprenentatge 

La flexibilitat dels currículums educatius, especialment pel que fa als procediments, és imprescindible. Per això, l’informe detalla tot un seguit de propostes i adaptacions molt concretes que el professorat pot aplicar a l’aula i a l’hora d’examinar l'alumnat que presenta cadascun dels trastorns del neurodesenvolupament i en cadascuna de les etapes de l’educació obligatòria.  

Els autors de l’informe aclareixen que aquestes mesures no consisteixen a modificar el currículum, sinó a aplicar actuacions dins de l’aula que facilitin l’aprenentatge dels alumnes amb TND. Expliquen que en els primers cursos de primària ja es contemplen els grups flexibles i els reforços individuals o grupals que, en el cas dels infants amb dificultats de lectura o càlcul, són bàsics per contrarestar aquestes dificultats. En els cursos següents, és aconsellable dissenyar un pla individualitzat que inclogui les mesures i suports específics i personalitzats per a cada alumne, que permeti que assoleixi les competències bàsiques, estigui motivat i el seu grup l’accepti. En l’educació secundària, les mesures proposades s’han de consensuar amb els adolescents implicats i cal dedicar temps a què acceptin la neurodiversitat i l’activació de mesures.  

Per als alumnes amb trastorn del desenvolupament del llenguatge, per exemple, els autors de l’informe recomanen als mestres que donin suport a les explicacions amb imatges, esquemes, gràfics, avancin el vocabulari d’un tema nou abans d’impartir-lo a classe i destaquin la informació més rellevant al final. En el cas dels infants amb dislèxia, és aconsellable oferir la informació per vies alternatives a la lectura, com ara documents audiovisuals, i instruir-los amb tècniques d’estudi.  

Als alumnes amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, es recomana als mestres, entre moltes altres coses, fer-los seure en un lloc tranquil de l’aula, fer-los participar en la classe perquè mantinguin l’atenció i potenciar el contacte visual durant les explicacions.