"Durant la COVID-19 ha estat un repte valorar als nostres pacients per telèfon"

Quan l'estat d'alarma va començar, María Ángeles - Meri, com li solen dir els seus companys - estava treballant al Centre d'Urgències d'Atenció Primària (CUAP) del Prat com a infermera d'urgències. La feina d'aquesta infermera consisteix a atendre urgències en l'atenció primària per reduir el flux de pacients als hospitals. Meri sol tenir certa autonomia, tant en la seva tasca amb els pediatres com amb els metges adjunts especialistes, però amb la irrupció del coronavirus la seva forma de treballar va canviar. 

Quan es va reorganitzar l'atenció urgent del CUAP i de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona?

Durant els dies posteriors a la declaració de l'estat d'alarma. Els nostres centres ens van enviar a casa i ens van avisar que estaríem "de reserva" per cobrir baixes o reforçar serveis de l'Hospital. Una setmana després, em van explicar que formaria part d'un equip de tres infermeres (dos de CUAP i una d'Urgències de l'Hospital Sant Joan de Déu) per descentralitzar l'atenció urgent, aquest cop no en els centres d'atenció primària sinó de forma telefònica. L'objectiu era fer contenció i evitar les visites a l'Hospital que no fossin estrictament necessàries, per reduir el flux en les urgències i, amb això, els contagis. Per a això, calia avaluar i cribrar pacients per telèfon amb l'ajuda de les famílies.

Havíeu treballat alguna vegada d'aquesta manera?

Ni jo ni les meves companyes havíem atès mai a distància les urgències. El dia 24 de març vam començar a rebre trucades. Els dies previs van servir per ultimar i definir un circuit d'atenció als pacients i les seves famílies que fins llavors no existia. En un primer moment es va sospesar la possibilitat que atenguéssim des del mateix hospital però, per evitar desplaçaments, es va decidir que treballéssim des de casa i es van habilitar telèfons per cadascuna de nosaltres en els que rebíem les consultes dels pacients. Les famílies trucaven a Sant Joan de Déu o al 061, i des d'allà se'ns passava la trucada perquè avaluèssim cada situació.

En quin moment trucaven, les famílies?

En general, quan consideraven que els símptomes dels seus fills o filles no remetien. La majoria de famílies han aplicat el sentit comú i no han esperat massa. Rebíem més de 30 trucades en els nostres torns de 12 hores i més del 60% de les consultes les resolíem les infermeres per telèfon, de manera que evitàvem una visita a Urgències o al CAP. L'altre 40% dels pacients eren derivats a Urgències, bé perquè era realment necessari (per ser patologies agudes o requerir proves) o bé perquè al triatge telefònic sorgien dubtes que era millor resoldre presencialment. L'objectiu era i continua sent reduir les visites als centres, però quan considerem que és convenient anar a Urgències, ho indiquem a les famílies perquè no esperin massa.

Una gran majoria de consultes les hem pogut resoldre les infermeres però, en un petit percentatge de casos, consultàvem directament als especialistes. Això ha succeït principalment en els casos de pacients complexos. Gràcies al suport telefònic dels especialistes i pediatres del Servei d'Urgències, hem donat resposta a situacions que requerien consultes específiques, i alhora, hem acumulat coneixement per poder atendre situacions similars a posteriori. En general, les famílies han estat receptives a l'atenció per telèfon, ja que estaven preocupades i preferien evitar anar a Urgències. 

Quines han estat les consultes més habituals?

La febre ha estat la causa més habitual de les trucades, des de les dues hores d'evolució fins als dos dies. De fet, s'ha traslladat a l'atenció telefònica el que ja és habitual en les consultes presencials d'Urgències. En aquests casos, era fàcil l'administració de medicaments per la febre, ja que la majoria de les famílies ja en disposen a casa. Quan hi ha hagut alguna lesió o erupció a la pell, altres patologies que requerien medicaments, o alguna infecció que hagués de tractar-se amb antibiòtic, el o la pediatra receptava la pauta de medicació que queda guardada a la història clínica. Això ha permès que les famílies anessin directament de casa a la farmàcia amb la targeta sanitària, on recollien sense problema el fàrmac prescrit pel metge.

Com has viscut, juntament amb les teves companyes, aquesta forma de treballar?

Ha estat un repte valorar els pacients per telèfon. Les infermeres som un pilar de l'educació sanitària i, aquests dies, n'hem fet moltíssima. Això ens ha permès donar eines als pares i mares, i també dotar-nos nosaltres de nous recursos. Com estem acostumades al triatge, hem adaptat el que fèiem presencialment al telèfon, el mateix tipus de preguntes i processos a distància. Al principi ens va costar una mica perquè ens faltava certa confiança, ha estat un aprenentatge per a totes. De fet, aprendre és una cosa que mai deixem de fer a la professió d'infermera.