Els voluntaris de l’Hospital, un gran equip imprescindible per al dia a dia de Sant Joan de Déu

La història dels voluntaris a l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona és tan antiga com el mateix centre. De fet, el voluntariat forma part de la institució des del seu inici, fa més de cinc segles. Cada setmana, 957 persones dediquen el seu temps als nostres valents i les seves famílies. La Blanca i la Michelle són dues d'aquestes persones que regalen el seu temps i la seva passió per ajudar en la nostra Àrea de Salut Mental, un dels serveis més complexos i motivadors per fer un voluntariat. Però a més, la seva implicació amb Sant Joan de Déu ha anat molt més allà, i per això han impulsat el projecte KokoloKos, amb el qual ja han recaptat, fins al 2018, més de 12.000 euros per a l'Hospital.

La Blanca porta 18 anys a la nostra institució i ha realitzat voluntariat a la sala de jocs, a l'Hospital de Dia d'oncologia i, des de fa quinze anys, a l'Àrea de Salut Mental, tant en la planta d'hospitalització com a l'Hospital de Dia d'aquest servei. La Michelle, d’altra banda, fa 12 anys que és voluntària i, a més de fer acompanyament a les habitacions, a Urgències i a la unitat de trasplantaments, també feia un taller de relaxació per les famílies dels nens de llarga estada, "perquè tinguessin un moment de relaxament dins de la situació complexa que havien de passar". Quan es va inaugurar l'actual edifici de salut mental, li van oferir fer també un voluntariat de ioga en aquesta unitat especialment, per a aquells que acudien per trastorns de conducta alimentària.

"Els pacients em diuen contínuament que també volen fer-se voluntaris”, afirma la Blanca, i és que ella assegura que per als nois i noies que estan vivint un ingrés a salut mental, que solen tenir l'autoestima molt baixa i estan passant per una situació molt vulnerable en les seves vides, "el fet que tu vinguis a estar per i per a ells, a acompanyar-los simplement, els ensenya moltes coses, sobretot els fas sentir persones valorades i importants. Sorpresos que no cobrem res, jo els responc que ells em 'paguen' amb el seu somriure i acceptació".

Cada setmana, uns 20 pacients reben la Michelle amb una gran alegria en els dos tallers que imparteix de ioga. "Realment el que faig és iogateràpia, l'objectiu principal del qual és trobar el benestar físic, mental i emocional a través d'estiraments i postures de ioga. També treballem tècniques de relaxació a través de la respiració i bloquejos emocionals", explica. 

Però a més, les dues participen en un projecte nou amb pacients de neurofibromatosi, a qui acompanyen setmanalment a la Granja –escola d'educació emocional–, juntament amb els seus metges, per treballar en grup les emocions que sorgeixen en aquests infants arran d'aquesta greu malaltia.

Totes dues coincideixen que fer un voluntariat és "donar sense esperar res a canvi", però que al final senten que reben molt i aprenen moltíssim d'elles mateixes i s'enriqueixen com a persones. "Vens a donar des del cor i al final els nois i noies també ho noten. Sentim moltíssim orgull de pertànyer a aquesta gran família de l'Hospital Sant Joan de Déu i ens sentim molt privilegiades i agraïdes", afirmen sense dubtar-ho ni un moment.

Quan els preguntes per alguna experiència especial viscuda, la Blanca s'emociona en recordar com els pares d'un nen amb càncer que havia mort i amb qui ella havia passat molt de temps a l'Hospital de Dia, la van trucar dos anys després perquè fos testimoni de les seves noces. "Jo no sabia que no estaven casats i em va emocionar ser allà aquest dia tan especial! Vaig poder comprovar fins a on un voluntari és capaç d'arribar a la vida i el cor d'una família".

La Michelle, d’altra banda, afirma que li ha passat en diverses ocasions que pacients que seran donats d'alta li demanen que els ajudi a buscar un centre on continuar practicant ioga perquè els encanta i els ha ajudat molt, "i això a mi m'omple d'alegria perquè he vist que he pogut posar el meu granet de sorra en la seva recuperació!".

Kokolokos, uns cocodrils solidaris i desestigmatitzadors

Pel que fa al projecte "Kokolokos", del qual en són les grans impulsores, ens expliquen que ja els nois i noies sabien fer cocodrils amb boles de colors des de feia molt de temps, que és una activitat recurrent a la planta, "però llavors va arribar la Michelle, que és la que té visió empresarial" –afirma la Blanca– "i se li va ocórrer que podíem fer solidaris els cocodrils, fer un projecte més gran que impliqués les famílies dels pacients i els mateixos pacients, com amb les Polseres Candela, i vendre’s per ajudar a finançar projectes per a l'Àrea”.

Els pacients van buscar el nom "Kokoloko", perquè volien d'alguna manera desestigmatizar la malaltia. "Qui pensi que estem bojos és perquè boig està ell", explica la Michelle que deien els pacients mentre feien la pluja d'idees per posar un nom al projecte.

Aviat van descobrir que la implicació dels pares era difícil, ja que justament una de les coses que cal treballar més amb els pacients de salut mental és el vincle familiar. "Per això, per a mi, el millor Kokoloko és aquell que em diuen que no el volen vendre, sinó regalar al seu familiar, ja que aquest és el primer gran pas. També m'alegra quan en alguna ocasió li he dit als nois que em sentia molt contenta del seu esforç i de com els havia quedat el seu primer cocodril, i m’han contestat que mai els havien dit això", afirma la Blanca. 

I així és com van buscar uns voluntaris molt especials per fer créixer el projecte: els interns de dos mòduls del Centre Penitenciari Can Brians 2. "Vam anar a ensenyar-los a fer Kokolokos i la veritat és que estan encantats. Ens han arribat a dir coses molt boniques amb aquest projecte, com ara que senten que quan fas una cosa bona, la vida t'ho retorna. És realment molt emocionant!".

Una emoció viscuda per tots que fins al moment s'ha transformat en 12.000 euros destinats a finançar diverses necessitats de l'Àrea de Salut Mental.

La Blanca i la Michelle senten que encara queda molt per fer perquè la societat deixi de veure amb por la malaltia mental. "Crec que hi ha molt de desconeixement i ha de deixar de ser ja un tema tabú", afirma la Michelle. I la Blanca ens recorda que cal tenir en compte que "el fil entre estar en un centre de salut mental o no és molt fi i fàcil de traspassar. Tots podem passar un moment dur i difícil a la nostra vida que ens porti a estar realment molt tristes, i a vegades això es pot convertir en una malaltia. I això ho hem de recordar".